l o n d o n curiosity: D'un escrit inesperat a la primera pàgina d'un llibre "their common sense"

diumenge, 2 de novembre del 2008

D'un escrit inesperat a la primera pàgina d'un llibre "their common sense"

A la búsqueda d'alguna cosa que m'ompli més que el film que acabo de veure "Of time and the city", de Terence Davis; em deixo fascinar pels llibres amuntagats sobre els taulons improvisats al passeig d'Embankment. És fosc, la gent tapada, me'n compro tres. Alegria.

I al creuar el pont em sento tota jo, i em paro, paro de caminar. Miro l'aigua i penso: i si no hi hagués aquest pont...

Des d'aquí revisito cada dia l'allà; passat però futur, present no. Em sento apartada, sovint trista, com si volgués i no pogués arrancar el plor... És la llunyania?

És la llunyania quan els somnis són més relas que el dia que comences sense saber quan et despertaràs. Hi ets, però no; on ets?

Si creuo el pont, m'hi agafo; (perquè m'ajuda a reconèixer-me) - em dic en veu baixa.

Deixo el caputxino i m'afanyo a escriure: "Els diumenges tendeixo a sentir-me així..."

Qui deu ser Molly Nesbit?

Noe

2 comentaris:

neska polita ha dit...: "i si no hi hagués aquest pont..."

m'hi reconec. m'agrada molt com escrius, noemí!

un petonàs!; 2 de novembre del 2008, a les 13:22
Noemí ha dit...: Gràcies Laura,
quan la soledat apreta, les paraules surten.

Noemí; 2 de novembre del 2008, a les 13:49

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Pensa en mi, menuda, pensa en mi quan les bruixes t'esgarrapin de matí. No et faré més tebi el fred ni més dolç el cafè amb llet però pensa en mi, menuda, pensa en mi. Pensa en mi quan no t'arribi el sou o quan t'arrambin en el metro a quarts de nou. I porta'm brodat a la teva brusa o pintat en el teu somriure vermell. Gronxa'm de les teves arracades. Volta'm amb els teus anells i deixa'm venir amb tu, deixa'm venir. Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar, menuda, entre goig i pena abraçat contra el poema que llegeixes d'amagat.

Badallarà mandrosa la ciutat quan marquis l'hora i obris les finestres del despatx i t'espolsis els ocells que fan niu dels teus cabells; et diu al cor que l'ocell engabiat, mor. Ells em duen a les plomes somnis i batecs quan colpegen els meus vidres els seus becs. I em conten la història blanca i menuda que entre quatre parets es marceix. Piulen que es mor la primavera quan no pot anar a passeig. Deixa'm venir amb tu, deixa'm venir. Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar, menuda, i encén la cara. Pensa que tenim encara el camí dels teus ocells per a volar-lo tu i jo amb ells.

“colocarnos fuera de nosotros mismos es la consecuencia de nuestra vida corporal, de la fragilidad y la exposición que la caracterizan’ [...] en primer lugar, el cuerpo implica mortalidad, fragilidad, afecto: piel y carne nos exponen a la mirada de los demás, así como al contacto y a la violencia. [...] Aunque luchamos para obtener derechos para nuestros propios cuerpos, estos cuerpos nunca son sólo nuestros. El cuerpo tiene siempre una dimensión pública. [...] Antes de que se forme mi ‘voluntad’, mi cuerpo ya me ha relacionado con otros a quien yo no he elegido” (BUTLER,J.; Precarious Life. Londres. Verso 2004)

[ Acabo d’arribar al despatx de la universitat. En el camí “unidireccional” de casa a la universitat avui he somrigut, m’he sorprès a mi mateixa, dissimulant per treure algunes fotografies dels nens que sortien de l’escola. Eren les 14 p.m. No t’avorreixes mai mirant un nen, i més quan van tota una colla i surten (finalment, m’atraviria a afegir) de l’escola. Els he pogut observar una bona estona, sentint molta curiositat per com es movien, com es paraven , com es tractaven entre ells (el més petitet quedava al darrera de tot, caminava seriós, fins i tot m’ha fet cosa passar pel seu costat, com si d’alguna manera el pogués invadir... potser prejudicis meus, probablement... poc sé d’aquest menut) com suportaven la corbata que els estreny el coll, o cansats de l’uniforme feien volar la jaqueta i s’obrien la camisa, mentre un d’ells ja havia començat a queixalar una cuixa de pollastre enorme que sobresortia de la paparina de cartró. Patates fregides, mentre esperen el bus. Quina gana que tenen, penso. Alguns canten, altres parlen pel mòbil, la corbata es converteix en un fuet per esbatossar-se entre ells... Els deixo enrera. Passo per davant del l’escola d’ Infantil i Primària, apunt d’arribar a la universitat, i ara, les nenes. Semblen princesetes, no van amb uniforme, salten alegres. De sobte, una música alta em distreu, giro el cap i miro dins el cotxe d’on prové, un home s’espera a la sortida de l’escola, no sé com pot cabre dins el cotxe, és enorme, em crida l’atenció el seu braç ple de tatuatges. ]

Avui m’he quedat a casa. Me’n vaig anar a dormir amb la idea que avui acabaria el llibre que ara m’ocupa, “Alteraciones pedagógicas. Educación y Políticas de la Experiencia”, és que cada vegada tinc més ganes de llegir... El sol m’ha tret de casa, al menys a l’abandonat jardí que tenen la família amb qui visc. Allà he intercalat lectura, amb vistes de guineus, ocells amb el cap molt gros, algun gat, abelles, i els lloros que sentia de fons, canataven des del rebedor. També he parat per fer-me el dinar, tranquilament... Entrada la tarda, entro també jo en la lectura, contenta perquè ja no espero tenir més interrupcions “vitals”, com menjar. Llegeixo, gaudeixo, somric, paro, torno a llegir la mateix frase, subratllo, dibuixo una mena d’estrelleta al costat dels paràgrafs que m’inspiren... apunto idees, faig el map while reading... i em distrec. El jardí està ple de pomes! El sol va caient, primer m’ha anat desplaçant a mi, al meu cos, que s’ha anat movent amb una cadira d’un racó a l’altre del jardí, buscant la temperatura “ideal”. Quan ja ha quedat tot il·luminat, al migdia, m’he hagut de posar el mocador del coll com un turbant. Però, avanço en el temps, el sol està caient en la línia de l’horitzó, i les pomes... les pomes... em fascinen. Han aconseguit que deixés el llibre. Pujo ràpid a la meva habitació, prenc la càmera i m’aventuro al jardí. “Is it all right?” diu la Dèlia, estranyada, encuriosida, m’ha semblat. Mig rient m’acosto amb la càmera i li dic que no es preocupi, que estic fotografiant les pomes, li ensenyo. Ella llavors, m’explica més coses del jardí, m’adono que també hi ha peres, descobreixo la regla entre veïns per la qual tot allò que entra dins el terreny de l’altre pot ser utilitzat per aquest automàticament; doncs els pomers, el perer, estan a l’altre costat de la tanca de fusta que delimita el nostre jardí. Ara ja me’l sento més meu. Sento que la mirada se m’aguditza. Les pomes i el sol han aparegut a mi, m’han cridat. Després jo m’he deixat portar i llavors no he pogut parar de buscar i buscar en el jardí, no sé ben bé què... però he acabat fent fotografies d’ànecs de plàstic entre arbustos, pilotes, teranyines, pomes belles, pomes velles... semblava que ho vulgués capturar tot! Quin deliri de tarda... però, em deturava, respirava, sentia el meu voltant... observava també la Dèlia netejant la gàbia dels lloros dins de casa. Llavors, he parat. M’he assegut damunt la repisa de pedra i he continuat llegint. Però alguna cosa ja havia passat, canviat, em sentia diferent ara, després de perdre’m pel jardí... no sé com, ni perquè, he agafat la càmera i m’he filmat mentre llegia. Potser amb un intent de capturar la sensació, el temps viscut de la lectura, les expressions... primer enfocant-me a mi, el meu rostre; després, en càmera subjectiva he llegit per primer cop a través de la pantalla. Costa, no és còmode. Però he pogut capturar aquest cos, aquesta textura de les paraules, escrites, impreses, llegides, pronunciades en veu alta (no m’agraden tant així), les entenc millor quan les sento ben a dins del meu cap i lluny de ser articulades per la llengua, com una mena de silenci a la boca, però so al cap. Un zoom in cap a una frase que contenia dos mots interessants: “epistèmica” i “mirada”. Vull entrar a casa, pujar a l’habitació i escriure el que m’ha passat aquesta tarda mentre estudiava. La Dèlia em fa esperar, els lloros volen per dins la casa mentre ella neteja les gàbies. Dues portes de vidre m’han deixat tancada en el jardí. De sobte, un lloc d’expansió s’ha convertit en una gàbia. Pujo, ara sí, els lloros ja engabiats m’obren el camí cap a l’habitació. Quina calor aquí dins, la calefacció estava massa alta, l’abaixo, em poso una samarreta de màniga curta i uns pantalons curts. Em descalço, i em clavo un branquilló que he arrossegat del jardí. Aii! Recordo el que un dia, quan passejàvem amb els amics per Sant Joan, ens va dir la Remei, es tracta de portar la vida dins l’acadèmia. De fora a dins... Però, al moment, no em quadra això. Crec que no hi ha fora ni dins. Apples. At home Friday, 19 de setembre de 2008 I ara escrivint apple, m’apareix de nou, la impossibilitat del fora i el dins. Amb la imatge de les pomes del jardí i la poma logo a l’ordinador... ENTRE (podria ser aquesta la qüestió...)