A la búsqueda d'alguna cosa que m'ompli més que el film que acabo de veure "Of time and the city", de Terence Davis; em deixo fascinar pels llibres amuntagats sobre els taulons improvisats al passeig d'Embankment. És fosc, la gent tapada, me'n compro tres. Alegria.
I al creuar el pont em sento tota jo, i em paro, paro de caminar. Miro l'aigua i penso: i si no hi hagués aquest pont...
Des d'aquí revisito cada dia l'allà; passat però futur, present no. Em sento apartada, sovint trista, com si volgués i no pogués arrancar el plor... És la llunyania?
És la llunyania quan els somnis són més relas que el dia que comences sense saber quan et despertaràs. Hi ets, però no; on ets?
Si creuo el pont, m'hi agafo; (perquè m'ajuda a reconèixer-me) - em dic en veu baixa.
Deixo el caputxino i m'afanyo a escriure: "Els diumenges tendeixo a sentir-me així..."
Qui deu ser Molly Nesbit?
Noe
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
"i si no hi hagués aquest pont..."
m'hi reconec. m'agrada molt com escrius, noemí!
un petonàs!
Gràcies Laura,
quan la soledat apreta, les paraules surten.
Noemí
Publica un comentari a l'entrada