Diumenge, gràcies cel

London night...

People! Que Londres ja comença a tenir un altre color... el color de la dark night! jejeje ahir primera FESTUKI, sí sí, en majúscules! El divendres tenia un baixón... em vaig quedar a casa i em va venir una nostàlgia i unes ganes de sortir per Gràcia... com us enyorava! Però dissabte, ai dissabte! Ona mil gràcies pre presentar-me a la fabulosa i bella Maya :P ens ho hem passat pipa, de veritat. Al vespre vam anar en una fira de pagament per pèsols, no us ho perdeu, en la que un grup de teatre amateur recol·lectaven calerons oferint actuacions i serveis diversos a canvi de pèsols. Tenies una bosseta que et donaven a l'entrada per uns 5 euros. És una de les festes més freakys que he vist... a més, eren gent gran, semblaven la cubana, cada un disfressat amb el seu personatge anaven passajant-se pel casal aquest amb cartells com ara, "per cinc pèsols t'explico un acudit", boníssim, jajaja. Em van pintar la cara, com podreu comprovar a la foto que he penjat, em van fer un massatge a les mans, després hi havia un home que per 10 pèsols et responia qualsevol qüestió. I la Maya no va tenir millor ocurrència que pregutar-li per la felicitat... ens va tenir mitja hora explicant-nos la seva vida... i tot això amb actuació de jazz en directa i també un junk box humà, que la Maya dirigia. Per tants pèsols et cantaven les cançons que havien après en coral.


D'aquí, ens posem les dues sobre la bicicleta, fem parada per comprar municions (ron con me lo co ton) que diu la Maya jeje i ens arribem a la segona part de la festa... En una esgléééésia! Que fort, increïble... És una església en la que fan misses de dia i a la nit, tenen una sala de desfase... decoració vintage total, luces, camara, acción!!!! Eps, i a més, també venen sabates en aquesta església durant el dia. Podríem començar a prendre nota d'aquests innovadors usos dels espais no?!

Bé, res, mhe allargat una mica, però és que tenia ganes de compartir aquesta primer inclusió a la London night.

Petoooons!

Noe

Holahola!

Jejeje, quina gràcia escriure al teu blog! :)

Com et va, guapi!? Com està el clima per aquí adalt? Portes bé els núvols?

I la súper càmera? Pots penjar vídeos al superblog? :)

I la feina què tal!? I l'English!?

Per Bcn tot molt bé :) Nena, ja tinc casi tot el pis pintat! :D Quan estigui llest t'envio fotos! Sembla un altre!!!

Petonetssssss!

Cul-de-sac

Entomant el dubte de la Noemí al voltant de l'enigmàtic subtìtol del cartell de la "Richmond Avenue", he fet un petit i senzill treball d'investigació etimològic per tal de desvetllar els dubtes que, com a mínim en mi, despertaven (afició aquesta, la de l'etimologia, iniciada anys enrera davant la sorprenent i rocambolesca història de descobriment de l'orígen de les paraules "carajillo" i "sigaló").

El fet és que els anglesos utilitzen la paraula "cul-de-sac" en el mateix sentit que els catalans. És a dir, per una banda per designar un carrer que no té cap tipus de sortida, que s'acaba en ell mateix; i, per l'altra, per designar aquelles argumentacions o accions que no porten enlloc.

No se sap si l'expressió té un orígen català o francès, però resulta evident que en la nostra llengua cobra ple sentit (tant morfològic com semàntic). I com va arribar a arrelar d'una manera tant forta a Anglaterra? Doncs durant el segle XVII s'estilava entre l'aristocràcia anglesa l'ús de vocabulari francès, i una de les expressions que va fer més fortuna va ser la paraula en qüestió (mentre que a França ha caigut en total desús, fins i tot arribant a ser substituida per "sans issue").

Un altre argument que reforça la signifcació de la seva inscripció en les plaques dels carrers és l'enorme creixement de l'ús d'aquests tipus de carrers, creant un model urbanístic molt discutit a Anglaterra (ja que, tot i que pot semblar trivial, les conseqüències de crear una xarxa de carrers sense sortida, té moltes més implicacions de les que pot semblar a simple vista).

Però això ja seria una altra història...

Merci per la invitació preciosa!

Preciosa! Merci per la invitació... que bé compartir amb tu, d'alguna manera i malgrat la distancia, la teva experiència... Mil gràcies! Les flamenques t'esperem a barcelona amb ganes de saber de tu!
Una abraçada! Isabel

Fa dies...

Q recordo la meva primera visita a Londres i ara pensant en tornar-hi noto les sensacions de la primera vegada...

Merci per la invitació doble Noemí!!!

Ona

que tothom pugui dir la seva

People, us he enviat una invitació perquè us animeu a escriure al blog. M'agradaria que fos un lloc de trobada, on no només hi escrigui jo... Us trobo a faltar! Així si podem compartir històries no serà tan monotemàtic no? Us animo doncs a que us considereu coautors d'aquest blog, i a veure què passa...

Petons!

Noe

"pensar és viatjar" (Deleuze)
"viatjar no sempre és pensar" (Noemí)

"La curiosidad es un vicio que ha sido estigmatizado una y otra vez por el cristianismo, por la filosofía e incluso por cierta concepción de la ciencia. Curiosidad, futilidad. Sin embargo, la palabra me gusta; me sugiere totalmente otra cosa: evoca el 'cuidado', evoca la solicitud que se tiene con lo que existe y podría existir, un sentido agudizado de lo real pero que nunca se inmoviliza ante ello, una prontitud en encontrar extraño y singular lo que nos rodea, un cierto encarnizamiento en deshacernos de nuestras familiaridades y en mirar de otro modo las mismas cosas, un cierto ardor en captar lo que sucede y pasa, una desenvoltura a la vista de las jerarquías tradicionales entre lo importante y lo esencial.

Sueño en una nueva era de la curiosidad"

(Foucault, 1980:108)

"...giro la taula de cara a les finestres, perquè les idees no xoquin contra la paret. Al cap d'uns dies, necessito tancar la porta per estar amb mi, tinc por que les idees se m'escapin..." Noemí, un dimecres d'estudi

postals harmòniques... van deixant lloc a altres formes de mirar, aviat espero compartir-ho amb vosaltres. Un petó família.

Noemí

Pensa en mi, menuda pensa en mi, quan les bruixes t'esgarrapin de matí...es fa curiós, saber-te a Londres i de tornada a casa escoltar Menuda, de Serrat... Engronxa'm de les teves arracades... L'aire és tranquil, queda bé en aquest barri, de tant en tant alguna iaia amb gabardina i casquet arrissat... però aquest és un record de l'altra dia, el primer que vaig sortir a passejar prop de casa; avui sento la música i camino... diuen que es mor la primavera, quan no pot anar de passeig... pensa que tenim encara, el camí del teus ocells, per volar-lo tu i jo amb ells!

"La revisora se inclina hacia el viajero, le ofrece servicio y asistencia, y se nota que no percibe a la gente a quien quiere servir. Está claramente entregada a resultar útil, a servir. Su servilismo no es rutinario, ni descuidado, ni interesado. Aunque no dispense un trato personalizado, su rostro desprende amabilidad y calidez. Es un genio de la dedicación. Pero puesto que todo el mundo tiene clarísimo que su dedicación no está dirigida personalmente a nadie, sino que es dedicación y ya está, se trata de una dedicación hacia sí misma. Si se toma al pie de la letra, resulta paradójico. Sin embargo, en realidad, es algo muy práctico y agradable, y hasta muy bello de ver. Esa revisora me susurra, como una apuntadora de teatro, que existe una forma de dedicación que es como un monólogo, como un soliloquio. Ella sabe lo que hace, seguramente percibe la gratitud de sus clientes, pero no permite que eso la arrastre hacia afuera y la haga entrar en el nivel personal. Si mirara a la gente de modo que recibiera su sudor y sus lágrimas, la belleza de su utilidad desaparecería enseguida." (Martin Walser a Mensajes e-ducativos desde tierra de nadie)

Nins i nines, com esteu? Haureu vist que la mirada se'm perd a Londres... Avui però ja m'he posat de cara a l'estudi i el pensament està flotant per aquí sobre, com els núvols que acaronen la ciutat, i de tan en quan baixa i somriu quan troba sentit o imatges clares que se li apareixen.

Un petó!

Noemí