ja sóc aquí!

Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!

Home sweet home, que bé que s'està a casa! Que me quiten lo bailao, però cuando arrivo a casa... Eco! amb un truc quedem i ho celebrem!


oleeeeeee! quines ganes de veurer-us a tots plegats!


Noe

"G" repensant la dansa contemporània

"The Place" Dance school. 5pm. London

Sóc al bar de l'escola de dansa; Nora Johnes sona de fons, l'ambient és molt tranquil. Acabo de reservar plaça per una classe de ballet clàssic d'aquí a una hora. Quants anys fa que no m'agafo a una barra i faig uns "plies, tandies, gettés, frapés, developé..." encara recordo l'ordre i el nom dels passos. Avui ballaré descalça, amb uns pantalons de pijama i una samarreta de tirants; ben còmode. Veig una nena de 3 anys, 5, 8, 10, 15, 20... amb una imatge pulcre i perfilada de ballarina clàssica, amb sabatilles i mitges de color carn, mallot blanc i cinta negre al cap; mostrant el cos com si fos nuu, però sense ensenyar més del compte. Tampoc em faré monyo, segurament una cua i amb un clips m'apartaré les grenyes.

El dissabte passat anava a veure "Giselle", un clàssic de la dansa clàssica. Fins el dia d'avui he vist forces espectacles de ballet, probablement els més típics: Trencanous, El Llac dels Cignes, La Bella Dorment, Carmen... i un llarg etcètera que complemento amb la col·lecció de vídeos de "Los Grandes Balets"... Una princesa, un príncep, encontre, desencontre, mort, final feliç, tragèdia irrversible... Històries que segueixen el fil de la música clàssica i ballarins de cossos perfectes que les protagonitzen amb passos que esperes. També els seus rostres són previsibles, expressions dicotòmiques: trist/alegre, enfadat/somrient, bo/dolent...

Després d'una passejada per Portobello Road i de vagons de metro saturats de gent sento l'aire fred creuant el Pont d'Embankment, una altra vegada. A l'altra banda els ballarins deuen estar escalfant, ja falta poc perquè comenci l'espectacle al Queen Elizabeth Hall. "Giselle" és un nom que sempre m'ha agradat, quan jugava a nines es deien Gisela. Avui prefereixo Ainda, que significa "encara", ho relaciono amb un ser no finit. Giselle va anar adquirint una connotació "fifi" , em recordava massa al model de ballarina clàssica amb "tutu" fent saltirons i moneries i... i ja està.

Em sento cansada; afortunadament puc estirar les cames, el meu seient dóna a un passadís. Tinc moltes ganes de relaxar-me i de gaudir amb la música de Giselle, aquella sensació que tens quan t'expliquen un conte que ja saps. En els segons d'espera faig hipòtesis, em pregunto si serà com la versió contemporània de El Llac dels Cignes que vaig veure l'hivern passat al Mercat de les Flors. La música passava de tonalitat major a menor i els cignes blansc i elegants s'havien convertit en negres i estranyats.

Al fons de l'escenari s'estén una pantalla com una línia horitzontal; està feta de quadrets diminuts que em recorden píxels. S'il·lumina de color blanc mentre d'esquerra a dreta (direcció que mantenen tot l'espectacle) comença la desfilada dels ballarins a ritme de música "tecno". Parodien el ballarí clàssic, doncs van amb els corresponents "tutus", verds florescents, enlloc de blancs, i avancen amb la posició i els passos de la dansa clàssica. En aquests primers cinc minuts de desfilada ja ens han explicat la història de Giselle: a la pantalla van apareixent lletres "G loves A", "A is a princes" and so on. Les paraules apareixen incompletes i em trobo endevinant les lletres que falten, que al cap de poc segons s'il·luminen a la pantalla. A continuació, passem a conèixer G (de Giselle). Amb la il·luminació de la pantalla (que és tot el decorat que hi ha) es crean diferents ambients que puc relacionar amb diferents estats d'ànim, que alhora associo amb escenes dins la història narrada en els primers cinc minuts. La música m'arriba a molestar. Soroll, estridència. Ui! Una ballarina sembla que s'hagi equivocat, ha caigut. No, perquè ho repeteix exactament igual quan torno a passar d'esquerra a dreta de l'escenari. Hi ha un noi que contínuament es mou com si tingués un atac epil·lèptic; una de les noies sembla que es masturbi; m'agraden els cabells deixats anar. En el vermell intens una d'elles ensenya els pits i balla, quina llibertat em fa sentir! Sembla que pugui fer tots els moviments que imagini; els imagina? Segueix perfectament el soroll d'una ràdio dessintonitzada, és com si poses cos a les ones radiofòniques. Brutal. És capaç de fer vibrar la punta del nas, tot el cos a una velocitat increïble. Com es fa aquesta dansa? Ha pensat i experimentat abans tots aquests moviments? Hi ha un coreògraf darrera? Ella mateixa?

Em disturba, però alhora m'adono que és un dels espectacles de dansa que més m'està fent pensar. "G who is G?" "G ginebra, gran, glutis, granada, gelosia, goma, glàndula, gentil, germana, gloriosa, grassa..." Llegim això a la pantalla. I em pregunto quina de les ballarines és G? On és la protagonista? I el príncep? Múltiples G i amb un ample ventall d'expressions. Però això només ha estat cap al final, mentre ballen suposo que deu costar més concentrar-se amb l'expressió. Al final, tornant a desfilar d'esquerra a dreta van assajant mil cares possibles; em sorprenen, m'agrada.

Tot plegat, però, em resulta excessivament frenètic. I el silenci? No hi ha moments de silenci en la història de G? G és algú avui, penso. Un altre estereotip, com el de la ballarina clàssica. Com si la histèria fos l'únic camí possible. Hauriém de buscar maneres de no perpetuar certes mirades o conceptes, com el famós "estrés" que ja ens fan engolir desmesuradament altres mitjans de comunicació fins que la gent s'ho creu i s'hi identifica gustosament. La dansa com a art voldria que obrís altres espais possibles, no una simple reacció a les formes romàntiques d'abans. Quines històries podem explicar amb la dansa?

M'interesssa aquest espectacle perquè m'ha provocat molts interrogants. M'adono que el plaer en veure dansa adquireix ara un sentit diferent en mi. Com es situa o se sent l'espectador davant de G? Alguns elements m'han distanciat, el "tecno" incessant, com ja he comentat; i la tècnica del ball. Tenen cossos domesticats a la perfecció, poden volar, torçar-se, caure... qui pot fer això? Suposo que és el que distingeix els ballarins professionals dels amateurs, com jo, per exemple. I si la mateixa història me la performessis gent com la que he vist al metro? Llavors potser ja no seria dansa?... Crec en la idea que la dansa té el seu propi llenguatge i per tant, la capacitat de crear quelcom signular. Vull dir que durant molt de temps ha predominat una consideració de la dansa (també en el cinema) com a mitjà per representar idees o discursos ja existents. Em sembla més interessant explorar què es pot dir amb les particularitats de cada llenguatge.

En algns espectacles de dansa contemporània però, m'ha desil·lusionat sentir-me com al circ, presenciant demostracions de domini del cos que et deixen bocabadada però que no m'acaben d'expressar res més. En certs moment de "G" he tingut asquesta sensació. La pantalla explicava una història, l'argument a l'inici i després, a través de la música i la il·luminació la vivència. Això funcionava sol. A voltes, els ballarins es movien com si reclamessin atenció.

NOW WAS (Ara Era)

click to play

Where are you?

I filmed some afternoons, NOW this WAS my summer.

I give you my rhythm...

Formats available: MPEG4 Video (.mp4), Flash Video (.flv)

ombra

coreofilm

"It is because it is fragile that it is so strong"

Avui us donaré una mica la llauna amb Derrida, que és qui ara m'entretén...
"It is because it is fragile that it is so strong" Derrida no creu en la identitat, en un sentit ontològic, sinó en la identificació com a artefacte social. Estem en una sistema en el que predominen certes identificacions, algunes ens poden fer mal? Segur. Amb què ens identifiquem ara, demà, d'aquí una estona, ahir...? és ben fràgil el que som cada un de nosaltres. Així Kiko Veneno ens canta "si tu no te das cuenta de lo que vales, el mundo es una tontería, si vas dejando que se escape lo que más querías"... Què valem cada un de nosaltres ? Què és el que més estimem?

Fràgil però alhora fort

Sobre compromís i paròdia

em quedo amb aquesta percepció de Derrida: "If I want to listen to the teachings of Freud, Heidegger and others there is a point at which in order to listen to what they say or write I have to say something, I have to say something, not simply to take but, rather, to write in my turn. And when I write I say something else, there is something new, something different and that's the way i understand fidelity; this is fidelity in theory, in philosophy, in literature; this is fidelity in everyday life -in marriage, for instance. You cannot simply repeat the same thing, you have to invent, to do something else if only to respect the alterity of the other. [...] The "yes" to the marriage, the performative "yes", this "yes" has to be repeated differently each time. If it's simply a record saying "I'do "I'do" "I'do" there is no fidelity. Perjury is part of fidelity" (Derrida a "Life after theory" 2003)

Noe

Oxford Street i els seus petits monstres...

Bona nit,
només vull compartir un moment de felicitat: tinc la sensació d'haver enllestit el projecte de tesi!

"I la vida continua" com sap Kiarostami...


Petons

Noe

Fragments de realitat londonoemiense...

Ja falta poc per la tornada i sento que vull aprofitar l'aquí on sóc per escriure(m/us)

PONT D'EMBANKMENT

"Y cuando un personaje deja por un momento un conflicto familiar o un velatorio para contemplar la montaña nevada, es como si intentara restablecer el orden de las series perturbado en casa, pero restituido por una Naturaleza inmutable y regular, como una ecuación que nos da la razón de las aparentes rupturas, de las vueltas y revueltas, de los altos y los bajos, según la fórmula de Leibniz." (Deleuze, La imagen-tiempo. p.30)

NOW WAS

I filmed some afternoons

now it was my summer.

Go out voices

I open the mouth.

AUTORIDAD DEL CAMINO

Hoy me siento relajada, tentada a andar lentamente. ¿Por qué no? ¿Qué prisa tengo?

Quizás que me cierren la biblioteca... Pero acaba de pasar un hombre con una barba blanca espectacular!

REALIDAD ENSOÑADA

De hecho, me he levantado e iba haciendo, pensando que aún estaba dormida, esperando el momento de notar otro cuerpo, de conectarme de forma distinta con la taza que sujeto entre manos o la lluvia que cae. ¿Cae?

Me hablo a oscuras. Me cubro con el edredón. ¿Por qué es tan distinta la noche?

DIMARTS 4 DE NOVEMBRE. Cafè de la República. Wimbledon Station

Jo i els altres en un context nou. Com construir noves relacions? M'està costant... I em preocupa fer-ho sense que resulti forçat. Però, és que hi ha una fórmula de la normalitat en la construcció de les relacions personals? Suposo que em deturo aquí per culpa del temps. De pensar en no donar pressa.

Envio un missatge a la Denise; li faig saber on sóc i la invito a passar-hi per xerrar una estona. Espero la seva resposta. En aquests instants d'espera em veig amb un cartell penjat al pit, arrapenjada al pont d'Embankment, a la Leicester Square, a Coven Garden, i en llocs pels quals encara no tinc nom. El cartell: "Someone that wants to hear you" o, "Estic aborrida com una ostra. Vols explicar-me alguna cosa?" que, en anglès seria: "I am bored like a shell. Something to explain?"...

Per què haver d'anar a festes previsibles per conèixer gent? Virtualment s'innova en meeting points. I si experimentem a cuerpo vivo? Podeu pensar que és tan fàcil com seure a la barra d'un bar i conversar amb el cambrer i amb el del costat; a Londres, NO. T'adones que aquí els protocols tenen un període de caducitat i després comences a imaginar-te amb cartells penjats.

Per què no? Què suscitaria en els altres aquesta pràctica? Començant per l'altra meu quan em trobés performant in situ...

Borough Market dels diumenges (que encara l'he de tastar, per cert), passa d'un mercat de menjar a un mercat de coneixences. M'han convidat a muntar la meva paradeta. Es tracta de crear el teu propi espai, on et presentes com vols i invites a qui passegi pel mercat a entrar en el teu espai. La idea és donar lloc a un encontre. Què es ven? Què es compra? Què es comparteix? Què passa? Això mai se sap.

Ostres! l'home de la barba blanca, una altra vegada...

D'un escrit inesperat a la primera pàgina d'un llibre "their common sense"

A la búsqueda d'alguna cosa que m'ompli més que el film que acabo de veure "Of time and the city", de Terence Davis; em deixo fascinar pels llibres amuntagats sobre els taulons improvisats al passeig d'Embankment. És fosc, la gent tapada, me'n compro tres. Alegria.

I al creuar el pont em sento tota jo, i em paro, paro de caminar. Miro l'aigua i penso: i si no hi hagués aquest pont...

Des d'aquí revisito cada dia l'allà; passat però futur, present no. Em sento apartada, sovint trista, com si volgués i no pogués arrancar el plor... És la llunyania?

És la llunyania quan els somnis són més relas que el dia que comences sense saber quan et despertaràs. Hi ets, però no; on ets?

Si creuo el pont, m'hi agafo; (perquè m'ajuda a reconèixer-me) - em dic en veu baixa.

Deixo el caputxino i m'afanyo a escriure: "Els diumenges tendeixo a sentir-me així..."

Qui deu ser Molly Nesbit?


Noe

Las Conchis

Què seria la vida sense l'esperit Conxi... aviat coneixereu més sobre elles.

Conxi Venus

www.lasconchis.blogspot.com

La Ona vé a Londres, el Teo va amb avió i jo amb tube

Aquest és el mapa que utilitzem per moure'ns per London... perdre's sempre és una bona opció

¡Hola guapa! ¡aquí estoy! : )

la descoberta del SWING...

Flamenques... que us estic fent el salt amb el swing :P
quan torni haurem de provar alguna fusió d'aquestes que es porten ara.
Vaig anar a Camden Town i ja tinc el equipo for dancing! jijij

Això forma part dels weekends, durant la setmana porto un altre uniforme :) el de currante!

Una swing abraçada! muaks

Noe

Poseídas por londooon, iban dos primas, tra la ra la ra,
tra la ra la ri

Diumenge, gràcies cel

London night...

People! Que Londres ja comença a tenir un altre color... el color de la dark night! jejeje ahir primera FESTUKI, sí sí, en majúscules! El divendres tenia un baixón... em vaig quedar a casa i em va venir una nostàlgia i unes ganes de sortir per Gràcia... com us enyorava! Però dissabte, ai dissabte! Ona mil gràcies pre presentar-me a la fabulosa i bella Maya :P ens ho hem passat pipa, de veritat. Al vespre vam anar en una fira de pagament per pèsols, no us ho perdeu, en la que un grup de teatre amateur recol·lectaven calerons oferint actuacions i serveis diversos a canvi de pèsols. Tenies una bosseta que et donaven a l'entrada per uns 5 euros. És una de les festes més freakys que he vist... a més, eren gent gran, semblaven la cubana, cada un disfressat amb el seu personatge anaven passajant-se pel casal aquest amb cartells com ara, "per cinc pèsols t'explico un acudit", boníssim, jajaja. Em van pintar la cara, com podreu comprovar a la foto que he penjat, em van fer un massatge a les mans, després hi havia un home que per 10 pèsols et responia qualsevol qüestió. I la Maya no va tenir millor ocurrència que pregutar-li per la felicitat... ens va tenir mitja hora explicant-nos la seva vida... i tot això amb actuació de jazz en directa i també un junk box humà, que la Maya dirigia. Per tants pèsols et cantaven les cançons que havien après en coral.


D'aquí, ens posem les dues sobre la bicicleta, fem parada per comprar municions (ron con me lo co ton) que diu la Maya jeje i ens arribem a la segona part de la festa... En una esgléééésia! Que fort, increïble... És una església en la que fan misses de dia i a la nit, tenen una sala de desfase... decoració vintage total, luces, camara, acción!!!! Eps, i a més, també venen sabates en aquesta església durant el dia. Podríem començar a prendre nota d'aquests innovadors usos dels espais no?!

Bé, res, mhe allargat una mica, però és que tenia ganes de compartir aquesta primer inclusió a la London night.

Petoooons!

Noe

Holahola!

Jejeje, quina gràcia escriure al teu blog! :)

Com et va, guapi!? Com està el clima per aquí adalt? Portes bé els núvols?

I la súper càmera? Pots penjar vídeos al superblog? :)

I la feina què tal!? I l'English!?

Per Bcn tot molt bé :) Nena, ja tinc casi tot el pis pintat! :D Quan estigui llest t'envio fotos! Sembla un altre!!!

Petonetssssss!

Cul-de-sac

Entomant el dubte de la Noemí al voltant de l'enigmàtic subtìtol del cartell de la "Richmond Avenue", he fet un petit i senzill treball d'investigació etimològic per tal de desvetllar els dubtes que, com a mínim en mi, despertaven (afició aquesta, la de l'etimologia, iniciada anys enrera davant la sorprenent i rocambolesca història de descobriment de l'orígen de les paraules "carajillo" i "sigaló").

El fet és que els anglesos utilitzen la paraula "cul-de-sac" en el mateix sentit que els catalans. És a dir, per una banda per designar un carrer que no té cap tipus de sortida, que s'acaba en ell mateix; i, per l'altra, per designar aquelles argumentacions o accions que no porten enlloc.

No se sap si l'expressió té un orígen català o francès, però resulta evident que en la nostra llengua cobra ple sentit (tant morfològic com semàntic). I com va arribar a arrelar d'una manera tant forta a Anglaterra? Doncs durant el segle XVII s'estilava entre l'aristocràcia anglesa l'ús de vocabulari francès, i una de les expressions que va fer més fortuna va ser la paraula en qüestió (mentre que a França ha caigut en total desús, fins i tot arribant a ser substituida per "sans issue").

Un altre argument que reforça la signifcació de la seva inscripció en les plaques dels carrers és l'enorme creixement de l'ús d'aquests tipus de carrers, creant un model urbanístic molt discutit a Anglaterra (ja que, tot i que pot semblar trivial, les conseqüències de crear una xarxa de carrers sense sortida, té moltes més implicacions de les que pot semblar a simple vista).

Però això ja seria una altra història...

Merci per la invitació preciosa!

Preciosa! Merci per la invitació... que bé compartir amb tu, d'alguna manera i malgrat la distancia, la teva experiència... Mil gràcies! Les flamenques t'esperem a barcelona amb ganes de saber de tu!
Una abraçada! Isabel

Fa dies...

Q recordo la meva primera visita a Londres i ara pensant en tornar-hi noto les sensacions de la primera vegada...

Merci per la invitació doble Noemí!!!

Ona

que tothom pugui dir la seva

People, us he enviat una invitació perquè us animeu a escriure al blog. M'agradaria que fos un lloc de trobada, on no només hi escrigui jo... Us trobo a faltar! Així si podem compartir històries no serà tan monotemàtic no? Us animo doncs a que us considereu coautors d'aquest blog, i a veure què passa...

Petons!

Noe

"pensar és viatjar" (Deleuze)
"viatjar no sempre és pensar" (Noemí)

"La curiosidad es un vicio que ha sido estigmatizado una y otra vez por el cristianismo, por la filosofía e incluso por cierta concepción de la ciencia. Curiosidad, futilidad. Sin embargo, la palabra me gusta; me sugiere totalmente otra cosa: evoca el 'cuidado', evoca la solicitud que se tiene con lo que existe y podría existir, un sentido agudizado de lo real pero que nunca se inmoviliza ante ello, una prontitud en encontrar extraño y singular lo que nos rodea, un cierto encarnizamiento en deshacernos de nuestras familiaridades y en mirar de otro modo las mismas cosas, un cierto ardor en captar lo que sucede y pasa, una desenvoltura a la vista de las jerarquías tradicionales entre lo importante y lo esencial.

Sueño en una nueva era de la curiosidad"

(Foucault, 1980:108)

"...giro la taula de cara a les finestres, perquè les idees no xoquin contra la paret. Al cap d'uns dies, necessito tancar la porta per estar amb mi, tinc por que les idees se m'escapin..." Noemí, un dimecres d'estudi

postals harmòniques... van deixant lloc a altres formes de mirar, aviat espero compartir-ho amb vosaltres. Un petó família.

Noemí

Pensa en mi, menuda pensa en mi, quan les bruixes t'esgarrapin de matí...es fa curiós, saber-te a Londres i de tornada a casa escoltar Menuda, de Serrat... Engronxa'm de les teves arracades... L'aire és tranquil, queda bé en aquest barri, de tant en tant alguna iaia amb gabardina i casquet arrissat... però aquest és un record de l'altra dia, el primer que vaig sortir a passejar prop de casa; avui sento la música i camino... diuen que es mor la primavera, quan no pot anar de passeig... pensa que tenim encara, el camí del teus ocells, per volar-lo tu i jo amb ells!

"La revisora se inclina hacia el viajero, le ofrece servicio y asistencia, y se nota que no percibe a la gente a quien quiere servir. Está claramente entregada a resultar útil, a servir. Su servilismo no es rutinario, ni descuidado, ni interesado. Aunque no dispense un trato personalizado, su rostro desprende amabilidad y calidez. Es un genio de la dedicación. Pero puesto que todo el mundo tiene clarísimo que su dedicación no está dirigida personalmente a nadie, sino que es dedicación y ya está, se trata de una dedicación hacia sí misma. Si se toma al pie de la letra, resulta paradójico. Sin embargo, en realidad, es algo muy práctico y agradable, y hasta muy bello de ver. Esa revisora me susurra, como una apuntadora de teatro, que existe una forma de dedicación que es como un monólogo, como un soliloquio. Ella sabe lo que hace, seguramente percibe la gratitud de sus clientes, pero no permite que eso la arrastre hacia afuera y la haga entrar en el nivel personal. Si mirara a la gente de modo que recibiera su sudor y sus lágrimas, la belleza de su utilidad desaparecería enseguida." (Martin Walser a Mensajes e-ducativos desde tierra de nadie)

Nins i nines, com esteu? Haureu vist que la mirada se'm perd a Londres... Avui però ja m'he posat de cara a l'estudi i el pensament està flotant per aquí sobre, com els núvols que acaronen la ciutat, i de tan en quan baixa i somriu quan troba sentit o imatges clares que se li apareixen.

Un petó!

Noemí